Des de l'arrel . Premi de Poesia Rosa Leveroni - Cadaqués - 2008
RESPIRAR
Des de l’arrel, escric.
Amb l’impuls de la sang
que enterra les aus al sorral
i els trosseja els ossos.
Amb l’espasa del vent que mutila l’onatge,
amb l’ull cec de l’estany
per on llisquen el foc i les brases cansades.
Escric des de l’arrel.
Per bategar amb els boscos
i enfilar el laberint dels branquinyols
nuats al gran ofec del temps,
quan respirar és la mort inajornable.
INICI
Sóc àliga i vent.
Àliga per saltar als abismes,
vent furient per mossegar el dolor.
Sóc vidre i aigua.
Vidre per reflectir la llum iridescent
i aigua per escolar-me al riu
i vestir-me de jonc.
Sóc fusta i foc.
Fusta per cremar els corcs de glaç
que em clivellen les mans,
foc per vèncer la por que em tenalla.
Sóc sal i sóc mar.
Sal per ungir la nit, i mar per conjurar
l’escuma pútrida de canyes i de crancs.
M’he fet àliga i vent,
sal i mar, vidre i aigua, fusta i foc,
per retornar a l’inici,
quan no hi havia mar ni vent ni sal ni aigua.
Un lloc a l'ombra . Premi Carles Riba 2010
UN LLOC L'OMBRA
Sense pell, en un lloc a l'ombra, visc.
Desnuada de mi,
amb els dits cabdellats
a la madeixa de la mort
mentre escolto les hores sense veu,
amb la finestra oberta al vent glaçat
enmig d'un naufragi de núvols.
Em sé terra de nit i pols crepuscular,
acer d'estrella i ombra,
el so desafinat dels meteors.
Saliva de cuc, boca de llimac, em sé,
un bri cansat de fum, la cicatriu del foc.
Als fils gelats dels vent, estenc el meu vestit:
la pell que sobreviu llagada
en aquest lloc a l'ombra.
SENSE LLENGUATGE
El que hi ha a fora té un llenguatge
que no se com llegir:
el xiuxiueig del vent
mentre abraça les fulles i el carrer,
els sons de cada insecte,
l'olor de cada pedra,
les paraules dels núvols en aquest mar de cel.
Si miro amb ulls de cec, llegeixo
aquell altre llenguatge que hi ha en mi:
les mans del meu jardí escanyant les heures,
els mil camins de l'ombra,
els límits de la llum,
el silenci de tot el que s'ha escrit
sense llenguatge.
